Dissabte 4 de febrer de 2012. Us puc dir que ha estat un dels dies en que més he pogut gaudir dirigint un equip de futbol sala des de la banqueta.
Un dissabte fred, molt fred. La temperatura a Martorell oscil·lava entre les -1º i els -2º en el moment d’arribar al pavelló Municipal de Martorell.
Els benjamins federats de l’EFS Castelldefels s’enfrontaven al líder invicte de la categoria, Martorell Associació Esportiva “A”. Un equip molt treballat i competitiu que comptava tots els seus encontres per victòria, amb 119 gols a favor i només 20 en contra, un mitja de 10 gols per partit... Uns registres dignes d’admiració.
Tant els nostres jugadores, com pares i familiars, tenien molt clar que una golejada de l’equip rival podia arribar, però el treball de mentalització durant la setmana i sobretot en els moments previs abans de començar el partit, dins del vestidor, van ser “la clau”.
Les meves consignes eren clares, només volia fer creure als meus jugadors que l’EFS Castelldefels tenia la qualitat suficient per plantar cara al líder de la categoria, que el més important per a mi com entrenador era que, tota la feina ben feta que m’havien transmès durant els últims entrenaments, l’havien de tornar a plasmar al parquet del pavelló de Martorell. Portàvem uns entrenaments durant les últimes dues setmanes plens d’intensitat, de concentració, incorporant jocs tàctics, conceptes “tècnico-tàctics” nous per a molts d’ells, molt treball d’autoestima i esperit de superació de tots els jugadors... En resum, tenia la sensació que si el partit es plantejava amb la intensitat dels entrenament, alguna cosa positiva podríem treure de la “respectuosa” visita a Martorell.
A l’escalfament, on la rutina habitual seria la falta de concentració d’algun jugador despistat, veia a les seves cares les ganes de voler començar. El partit es va iniciar a un acte de “seguretat de l’equip local” posant a pista el seu quintet més feble (a priori), situació que l’EFS Castelldefels va aprofitar amb el primer gol del partit. Amb el 0 a 1 i un domini per part nostre en tot moment, l’entrenadora local als 5 min de començar va demanar un temps mort per que no entenia molt be el que estava passant. Un equip de mitja taula estava superant al líder sense cap tipus de perill per part de l’equip local... Els jugadors grocs estaven portant a terme les meves directrius, el meu plantejament del partit. A la sortida del temps mort, l’equip local va treure a pista el seus millors jugadors, nosaltres continuàvem jugant igual, sense por, amb confiança en tots i cadascun dels nostres jugadors. Per a sorpresa de l’afició local i admiració i orgull de l’afició del “Castell”, l’EFS Castelldefels va mantenir el 0 a 1 fins al minut 20 de partit, on una baixada a la concentració durant 3 minuts, sumat a la gran pressió ambiental, va fer que la gran tècnica individual d’alguns jugadors del Martorell, fes pujar un injust 3 a 1 a la mitja part.
En arribar al vestidor, les cares de sorpresa dels nostres jugadors pel curt resultat, això sí, plenes d’orgull del que estaven fent i veient, em varem omplir de forces. Les meves paraules a la mitja part varen ser “5”, repetides en vàries ocasions... “ESTIC MOLT ORGULLÓS DE VOSALTRES”... els hi vaig demanar que continuessin igual, que l'ACTITUD era la correcta, confiar en ells mateixos i en els seus companys.
Només començar la segona part, el 3 a 2 pujava al marcador. Durant gairebé 15 minuts més, varem estar jugant de tu a tu al líder merescut de la categoria, sense que aquest trobés la fórmula per contrarestar la nostre actitud. La Psicologia guanyava a la tècnica i a la tàctica.
El partit va quedar gairebé sentenciat amb el 5 a 3 local, però els últims minuts van ser una autèntica bogeria de futbol sala. Al minut 49 de partit, i desprès de tenir nombroses ocasions, l’EFS Castelldefels va aconseguir ficar la por al cos de l’equip local amb el 5 a 4, la finalització de la jugada del gol reflectia i resumia les sensacions viscudes durant el partit. Un equip que va creure en tot moment que sabia i podia jugar a futbol sala, que creia en si mateix, que a base d’autoestima creia en la superació de les dificultats que plantejava el rival, una continua animació i motivació entre els propis jugadors que donava una unitat i solvència a l’equip, havien vingut a Martorell a gaudir del futbol sala, no a patir...
En acabar el partit (5 a 4), i felicitar per la victòria a l’equip i afició local, agrair amb aplaudiments als pares, mares i familiars de l’EFS Castelldefels pel seu suport, l’habitual pinya al mig de la pista entre els meus jugadors i jo mateix estava plena de mirades de satisfacció entre nosaltres, de somriures que tot i haver perdut, expressaven el que de debò m'emportava de Martorell, haver impregnat de valors positius a aquests nens. Persones que han après que amb esforç, disciplina, autoestima, confiança en el grup i en si mateixos, els objectius que se’ls hi plantegin a la vida es poden aconseguir... Les metes no venen posades, les posa un mateix...
Ara només em toca continuar treballant amb ells en aquesta línea positiva d’actitud. Que el viscut a Martorell només sigui el començament present d’un gran futur.
Confiança i esperit de superació. Orgullós, molt orgullós...
